Límits o limitacions en el rendiment esportiu

Periòdicament en la comunitat esportiva es planteja un viu debat sobre els límits del rendiment esportiu, i cada vegada que un gran esdeveniment esportiu (Olimpíades, Campionats del Món…) ens proporciona l’alegria de nous rècords sorgeix la polèmica: ¿es podran batre indefinidament les marques o hi ha límits al rendiment esportiu?

La comunitat científica no és aliena a aquest debat tot i que, evidentment, els termes en què es planteja la discussió són particulars. Si entenem el rendiment esportiu com la interacció de multitud de factors de molt diversa índole que influeixen en els resultats esportius, podríem plantejar la hipòtesi que si aconseguim que tots aquests factors es desenvolupin per complet en tots i cadascun dels esportistes que competeixen, hauríem arribat al límit del rendiment esportiu i serien impossibles nous rècords. Diversos autors han treballat en aquesta línia i han profetitzat els temps que trigarien a batre els diversos rècords amb èxit dispar.

No obstant això, des de l’àmbit d’una revista especialitzada en Medicina de l’Esport i amb la nostra principal preocupació en la salut de l’esportista, l’àmbit del debat científic creiem que ha de ser un altre i que no ha d’estar exempt de components com l’ètica o la moral.

 

 

(más…)

TROMBOSI (Definició i causes)

Una trombosi és l’obstrucció d’un vas sanguini provocat per un coàgul de sang (trombe). Normalment, afecta el sistema venós profund (venes profundes) de les extremitats inferiors.

En una trombosi, els símptomes típics són dolor i inflamació del panxell o de la cuixa, depenent del lloc on estigui el coàgul.

El més freqüent són les trombosis venoses, és a dir, aquelles que el trombe es troba en les venes, que són els vasos sanguinis que es dirigeixen al cor. Principalment afecten les venes de la part inferior del cos, bé localitzant-se en el sistema venós profund (trombosi venosa profunda o TVP) o en el sistema venós superficial (tromboflebitis). Ara bé, la formació de coàguls pot ocórrer al cor; amb la contracció d’aquest, poden llançar-los pel sistema arterial, allotjant finalment per exemple, en un braç, cama, etc. Les trombosis localitzades en les artèries són menys freqüents.

 

 

 

 

 

(más…)

La importància d’incloure l’esport en l’educació

L’esport no només és un assumpte de salut, també és una eina efectiva en l’educació dels nens, ja que a través d’ell es fomenten valors i habilitats de manera sana i divertida.

Practicar alguna disciplina física o fer exercici des d’edats primerenques serveix, segons la psicòloga infantil Annie d’Acevedo, no només per «activar totes les funcions cerebrals que són indispensables per al seu desenvolupament cognitiu general», sinó que «els ensenya una sèrie d’habilitats i coneixements que els seran de gran ajuda durant tota la seva vida». Els experts semblen coincidir que jugar futbol, ​​bàsquet, tenis, beisbol o, en general, tenir una activitat física, esdevé un agent formatiu. «L’esport és una eina per a la formació, desenvolupament i millora de les capacitats físiques d’una persona i per al maneig adequat de si mateix en el seu entorn, permetent la interacció dels aspectes socials, emocionals i físics del benestar humà», diu Rodrigo Sandoval, coordinador d’esports de la Universitat dels Andes.

Per la seva banda, José Alfonso Martín, degà de la facultat d’educació física de la Universitat Pedagògica, considera que si bé els processos educatius es poden veure beneficiats per l’esport, aquests resultats no són automàtics i depenen del compromís de cada persona i de l’entorn en què aquestes es desenvolupen. «Cada estudiant és responsable d’una bona part de la seva formació i quan es tracta dels més petits, aquesta responsabilitat també recau en els adults que estan a càrrec», assegura Martín, per a qui l’ensenyament de l’esport pot servir per generar capacitats d’autoconeixement, disciplina, honestedat, tolerància, solidaritat, respecte, humilitat, treball en equip, pau i convivència.

Aquí algunes raons per les quals és important incloure l’esport en l’educació, segons experts en ensenyament esportiu i psicologia.

  1. Promou el desenvolupament i integració social

La pràctica esportiva engloba, en la seva essència, el joc en totes les seves manifestacions com un mitjà immillorable d’interacció amb els altres, aconseguint nivells d’integració que gairebé cap altra activitat pot arribar, amb tot el que això implica en la construcció de l’individu com a ésser social. En el joc no hi ha colors, races, credos o estrats i, en general, als estudiants esportistes se’ls inculca el respecte per les diferències entre les persones.

  1. Generar sentit de pertinença

Estar en un equip esportiu crea un sentit de pertinença i per tant d’identitat i força entre els joves en formació.

  1. Forma en valors i virtuts

L’esport és una eina apropiada per ensenyar a tots, però sobretot als més joves, valors i virtuts com justícia, lleialtat, superació, convivència, respecte, treball en equip, disciplina, responsabilitat i tolerància.

  1. Ajuda a la convivència

Normalment l’esport obliga els petits a treballar en equip, a col·laborar amb altres i a aprendre que la força està en la unió de molts.

  1. Estimula el cervell

El cervell dels nens, especialment, es necessita moure per aprendre. És més, el cervell aprèn i recorda més quan està en moviment. A més, l’exercici físic regula la segregació de tres neurotransmissors associats a una bona salut mental. Aquestes substàncies són la dopamina, la serotonina i norepinefrina. Fer exercici estimula la memòria i les funcions executives del lòbul frontal, de manera que els nens que ho fan amb regularitat identifiquen més de pressa els estímuls visuals i es concentren més que els nens passius.

  1. Eleva l’autoestima

Els nens que practiquen un esport o fan un exercici físic solen tenir més alta l’autoestima, pateixen menys depressió i ansietat. També els permet fer catarsi, en pegar-li, per exemple, a una pilota s’alliberen ràbies i frustracions reprimides, i això és sa.

  1. Forja la disciplina

Practicar esports de manera regular estimula la disciplina en general: els joves esportistes són més organitzats, estructurats i menys propensos a caure en mals hàbits. Es pot convertir en factor de desenvolupament personal. L’esport pot ser, i de fet així és, un factor de desenvolupament de la persona en esdevenir un estil de vida que condueix a l’individu a fer d’aquesta pràctica la seva vocació i professió, i fins i tot una oportunitat per abandonar certes realitats personals o socials .

  1. Redueix l’estrès

L’activitat física i esportiva és una teràpia no farmacològica efectiva per reduir l’estrès, els trastorns del son, depressió, ansietat i altres alteracions que sorgeixen al llarg de la vida. L’esport està relacionat amb el benestar psicològic i redueix els riscos de patir alguns problemes de salut, tant físics com mentals, com ara els estats de tensió i ansietat. A més posseeix un efecte ansiolític que millora els estats d’irritabilitat i agressivitat.

Font: http://www.eltiempo.com/archivo/documento/CMS-15601949

També et pot interessar: Obesitat infantil i activitat física

Passió per l’esport: superació i satisfacció personal

Ets un habitual dels box de CrossFit? Ets un runner hipermotivat? Gaudeixes dels entrenaments i competicions amb el teu equip esportiu?
Sigui quina sigui la disciplina que practiques i el motiu pel qual et vas iniciar, la teva activitat és tan important per a tu que invertiràs gran part del teu temps i energia per a realitzar aquesta tasca i per assolir els teus objectius. Aquesta intensa inclinació cap al teu esport és la passió.
La passió, tant en l’esport com en la vida, és clau per aconseguir tot allò que et proposis i aconsegueixis un grau de felicitat pràcticament plena. Però aquesta, pot dirigir-se cap a dues tendències ben diferents i si la direcció no és l’adequada, pot portar-te fins i tot a un estat psicològic negatiu i resultar un fracàs i insatisfacció.
Viuràs una passió harmoniosa si has interioritzat l’hàbit d’entrenar intensament de forma totalment autònoma.

 

 

 

 

 

 

 

Hi va haver un motiu pel qual vas decidir iniciar-te, vas progressar, ara ets feliç amb el teu dia a dia i tens uns objectius propis sense tenir en compte factors i opinions externes.

L’altra tendència de passió és l’obsessiva, aquesta situació es viu quan es tria i es practica una activitat arran d’uns gustos personals, encara que l’origen d’aquest estat pot ser algun tipus de pressió interna influenciada per algun factor extern. La intenció de què l’entorn social reconegui les capacitats o assoliments pot estar unida a la passió.
Els diferents estudis de Vallerand, Rosseau, Paquet, Philippe, Charest i Marsh (2003-13) demostren que les persones apassionades de manera harmònica gaudeixen d’un estat psicològic positiu: experimenten un estat de fluïdesa, estan totalment immerses en l’activitat i gaudeixen d’ella; tenen un elevat grau de motivació i benestar; se senten satisfetes amb la seva vida quotidiana; etc. Aquestes persones no només gaudeixen d’aquest òptim estat emocional i psicològic durant l’activitat, també després de realitzar-la.
La passió obsessiva pot portar fins i tot a un estat d’insatisfacció personal i per tant pot evitar que aconsegueixis una vida feliç i equilibrada, ja que aquest estat pot derivar en un estat de dependència «insana hacia» (acceptar-te a tu mateix) l’activitat pot acostar-te fins i tot a un estat de saturació mental i física (síndrome de burnout).
S’ha demostrat que aquest tipus de passió s’associa a patologies i lesions cròniques, no sentir-se competent i tenir alts índexs d’ansietat.
En definitiva els dos tipus de passió poden impulsar-t’hi i dotar-te d’energia per a realitzar l’exercici físic que has triat de manera vigorosa. Però en relació a la felicitat i satisfacció amb la vida, la passió harmoniosa és summament positiva i l’obsessiva és desastrosament negativa.

Font: Men’s Health

També et pot interessar: Psicologia de l’esportista: característiques dels grans esportistes

Prova d’esforç, amb gasos o sense gasos?

La pràctica d’esport no està exempta de riscos i cal estar molt atent a les respostes del nostre cos mentre el practiquem. Conèixer el nostre estat inicial, la nostra resposta a l’esforç físic, és important per a practicar qualsevol activitat esportiva de manera segura.
La valoració mèdica esportiva (prova d’esforç, també coneguda com a ergometria), a diferència d’un examen mèdic comú, està enfocada a estudiar com es comporta el teu organisme quan practiques esport, i els canvis que es produeixen durant la pràctica d’aquest.

Una de les qüestions més sol·licitades en la consulta és si la prova d’esforç esportiva s’ha de fer amb gasos o sense gasos.
A continuació intentarem aclarir alguns dels dubtes més freqüents.

La revisió mèdica esportiva nivell 2 amb prova d’esforç maximal, ens donarà principalment informació mèdica, és a dir, ens informa del funcionament del cor en esforç i recuperació, i ens ajuda a detectar les possibles alteracions cardíaques; cardiopatia isquèmica, arítmies i alteracions del ritme, hipertensió arterial, així com malformacions congènites que pot constituir un risc per a la persona.
Es tracta, per tant, d’una prova mèdica, que per diagnosticar les principals causes de mort sobtada en esportistes. Actualment s’està valorant l’obligatorietat d’aquest tipus de revisió mèdica en les curses populars. I principalment, inclou:

– Electrocardiograma i valoració cardiorespiratòria completa
– Valoració antropomètrica (pes, massa muscular, percentatge de matèria grassa)
– Valoració ortopèdica
– Valoració dels òrgans dels sentits
– Anamnesi
– Prova d’esforç maximal amb cicloergòmetre (nivell 2)
– Certificat Mèdic Esportiu (CME)

En canvi, la revisió mèdica esportiva nivell 3 amb prova d’esforç i estudi de gasos, ens donarà tota la informació cardíaca de l’anterior, més els paràmetres cardiorespiratoris i fisiològics que ens indicaran amb exactitud: l’estat físic, nivell d’entrenament, possible sobreentrenament, training zones, i metabolisme energètic, mitjançant l’obtenció de VO2max, Llindar aeròbic / anaeròbic, compensació respiratòria, RER, etc.

D’aquesta manera podem saber amb precisió el nostre estat físic i capacitat per treure el màxim rendiment del nostre cos, i així poder preparar el nostre entrenament, en base aquest estudi fisiològic personalitzat, i si a més disposem de l’ajuda d’un entrenador professional, aquest, també serà capaç d’interpretar les gràfiques i resultats per a una millor preparació. Tot professional se sotmet a aquest test per millorar la seva preparació i resultats. Això sí, la prova amb gasos no te la demanaran en cap carrera.

A partir de quina edat i cada quant s’ha de fer una revisió mèdica amb prova d’esforç?

– A partir dels 16 anys, qualsevol esportista que realitzi activitat mitjana / alta, és aconsellable que la revisió mèdica sigui amb prova d’esforç, mínim cada dos anys.

– Per als esportistes que practiquin una activitat física d’alta intensitat o que siguin majors de 30 anys, es recomana la realització de prova d’esforç cada any.

Llavors, quina prova d’esforç trio?
Si només vull saber si el meu cor està sa o si em demanen algun certificat per participar en una cursa, la prova d’esforç bàsica és suficient (revisió mèdica esportiva nivell 2 amb prova d’esforç maximal).
En canvi, si vull saber com es comporta el meu cos, els meus límits i poder controlar i millorar en el meu entrenament, hauré de realitzar l’estudi amb gasos. En aquest cas, si li dónes «canya» a les sabatilles o al pedal, fes-la amb gasos encara que tripliqui el cost de l’anterior.

 

 

 

 

 

 

 

En fi, espero que us hagim aclarit els dubtes, i sobretot, recordeu, ningú es penedeix de passar una prova d’esforç.

Font: Dr Joan Vilaseca i Pujol
Medicina Esportiva · Director Runningsalut (Especialista en proves d’esforç per a esportistes)

També et pot interessar: Què és el Body-Balance?