por sfelcomplex | Abr 23, 2018 | NOVETATS
Aquest article, és la continuació de: La importància de la motivació (I)
La motivació no és una variable idèntica a tots els esportistes. Es tracta més d’una tendència motivacional característica de cada individu, per tant el personal entrenador han de conèixer quins són els diferents tipus de motivacions i adaptar-los de manera estratègica per tal de mantenir una alta motivació en l’esportista.
Algunes de les tipologies que s’han trobat són:
Motivació bàsica i motivació quotidiana (Buceta, 1999).
La primera s’entén com aquella motivació que ens compromet a l’activitat que realitzem, mentre que la segona està orientada a l’activitat en si mateixa, és a dir, el gaudi de realitzar aquesta activitat. És per això que com a personal entrenador podem influir en la motivació quotidiana dels nostres esportistes buscant estratègies i proposant activitats que resultin divertides per a l’esportista i el mantinguin amb una alta motivació quotidiana, mentre que podem influir en la motivació bàsica mostrant-li a l’esportista aquells aspectes de millora que va aconseguint en forma de rendiment o bons resultats.
També se’ls coneix com motivació intrínseca i motivació extrínseca, perquè fan referència a la procedència de les fonts motivadores, tant si provenen del mateix esportista en realitzar l’activitat en si mateixa, o de fonts externes del seu entorn més immediat.
Motivació orientada a l’ego i motivació orientada a la tasca (Duda, 2001).
La primera té el seu origen en la relació amb altres companys o esportistes, la segona sorgeix de la comparació que fa el mateix esportista sobre el seu propi progrés, el que l’estimula a mantenir-se motivat. 
ASPECTES A TENIR EN COMPTE SOBRE EL FUNCIONAMENT DE LA MOTIVACIÓ A L’ESPORTISTA.
Alguns aspectes importants que el personal entrenadors ha de considerar alhora de treballar amb el seu o els seus esportistes te a veure amb les necessitats d’aquests i el balanç cost-benefici de l’activitat que realitza o del que s’espera d’ell. Així doncs, podem dir que l’esportista augmentarà la seva motivació de base quan més gran sigui el benefici que en pugui obtenir i augmentarà la seva motivació quotidana sempre i quan es diverteixi o l’entrenament tingui sentit dins dels objectius a curt termini que s’hagi proposat.
També és important aclarir a l’esportista el cost que li suposarà aconseguir determinats objectius, això afavoreix una major disposició a l’esforç. Avaluar l’esforç ajuda a l’esportista a equiparar amb més realitat el cost real, ja que en cas contrari és fàcil que acabi abaixant els braços i rendint-se.
Aquesta valoració cost / benefici serà la que faci augmentar el compromís de l’esportista, tot i que hem d’entendre que els esforços i canvis inicials impliquen moltes vegades un cost sense que s’obtinguin beneficis immediats, de manera que és una fase en què els entrenadors i entrenadores haurien de tenir present i estar atents a possibles situacions de dèficit motivacional.
CONCLUSIONS
La motivació és important en l’àmbit de l’esport i influeix directament sobre el rendiment de l’esportista afectant també sobre altres variables psicològiques com poden ser la concentració, l’activació, l’autoconfiança, l’autoestima, etc. L’objectiu últim de l’entrenador no ha de ser el d’aconseguir motivar els seus esportistes, sinó el de generar les condicions adequades perquè els seus esportistes tinguin la capacitat i desenvolupin l’habilitat d’automotivar-se.
Font: Instituto de Estudios Deportivos
por sfelcomplex | Abr 18, 2018 | SALUT
Un dels problemes que encara segueix existint en fisioteràpia és l’aplicació de tractaments simptomàtics per tractar les diferents patologies a les quals ens enfrontem cada dia. Què vol dir això?
Posem un exemple. Tenim un pacient home de 35 anys, esportista que pateix dolor a l’espatlla dreta. Automàticament vam començar a aplicar gel en l’articulació afectada, US, massatge i estiraments gairebé de forma protocol·litzada i inflexible. ¡ERROR!
Aquesta protocol·lització fa que ens oblidem d’una part molt important en Fisioteràpia i en qualsevol teràpia manual: EL DIAGNÒSTIC.
Aquest diagnòstic constitueix una part molt important de l’abordatge terapèutic del pacient, ja que ens permetrà d’una banda, identificar quina és la causa, l’origen del problema que presenta el pacient Perquè apareix la tendinitis? Per què el meu genoll pateix? D’altra banda, ens ajudarà a descartar contraindicacions al nostre tractament. Perquè tan important és millorar al pacient com no perjudicar-lo.
EL DOLOR
Mai hem d’oblidar que el dolor és un mecanisme d’alerta, un «espieta» que ens diu que alguna cosa no funciona bé en el nostre cos. Imagina’t que vas conduint el teu cotxe i se t’encén el pilot de l’oli. En aquest cas, el més sensat és arreglar l’avaria perquè aquest pilot s’apagui, i no tallar el cable que encén la bombeta, Oi?. Llavors, Perquè no fem el mateix en el nostre cos?
Quan ens fa mal l’espatlla, el nostre cos ens està indicant que alguna cosa no funciona. No sabem què, però si sabem que alguna cosa va malament. És per això que no hem d’apagar aquest «pilot», sinó buscar la causa.
EL DIAGNÒSTIC
El primer que hem de fer és una bona anamnesis. Les primeres preguntes que s’han de fer són:
- Què li passa?
- Des de quan?
- A què ho atribueix?
Tampoc se’ns ha d’oblidar preguntar antecedents personals i familiars, ja que ens pot ajudar a identificar problemes hereditaris de tipus cardíac, anomalies morfològiques, etc.
Una altra factor important sersn aquelles preguntes al pacient dirigides a orientar-nos i esbrinar quina és la causa PRIMÀRIA de la disfunció.
Caldran també proves d’imatge. Són de gran ajuda, tant radiografies, com ressonància magnètica, ecografia. Bé, tot això pot semblar una mica embolicat … així que posem un exemple. Reprenem el pacient que vam exposar al principi:
Tenim un pacient home de 35 anys, esportista que pateix dolor a l’espatlla dreta.
El primer que hem d’esbrinar és quines estructures poden estar relacionades amb aquesta disfunció. Preguntarem al pacient si el dolor millora amb el moviment o empitjora. En cas que millori amb el moviment, podem sospitar que es tracta d’un problema amb els lligaments (recordem que els lligaments són estructures molt poc vascularitzades i que quan ens movem milloren la seva simptomatologia), de manera que valorarem aquells lligaments relacionats amb l’articulació, com els glenohumerals, coracohumerals, etc. En cas que empitjori amb el moviment, podem sospitar que es tracta d’un problema de tipus muscular. Llavors valorarem aquelles estructures que puguin estar afectades
Si tenim un problema a l’espatlla dreta, recordem que la innervació sensitiva de l’espatlla és C4, que correspon amb el nervi frènic, pel que pot haver-hi una disfunció del múscul diafragma, que haurem de valorar.
El diafragma té insercions comuns amb les dorsals, lumbars i costelles, de manera que haurem de valorar la xarnera dorsolumbar. A més, mitjançant un sistema d’arcades es relaciona amb el psoes i el quadrat lumbar, de manera que la pelvis pot estar en disfunció. Aquesta disfunció de la pelvis i l’articulació sacroilíaca pot afectar el dorsal ample que al seu torn donarà dolor d’espatlla.
A nivell visceral, hem de recordar que una disfunció del fetge pugui donar simptomatologia a l’espatlla dreta, i que la innervació del mateix són les dorsals baixes.
CONCEPTES IMPORTANTS
Tot això ens porta a un concepte que hem de conèixer: CADENA LESIONAL. Quan una estructura es veu afectada, automàticament el cos comença a compensar, augmentant la mobilitat d’altres segments per conservar la funcionalitat.
Un altre concepte que no hem d’oblidar és que la salut comprèn el benestar FÍSIC, BIOQUÍMIC I PSICOLÒGIC. Ja hem parlat del físic, però potser hi ha un problema a nivell bioquímic (alimentació, hidratació, etc.), un problema psicològic (quadre ansiós que produeix un espasme del diafragma, amb la seva respectiva afectació visceral).
En definitiva, és important entendre la complexitat de l’organisme, conèixer les relacions anatòmiques i fisiològiques del mateix, la biomecànica i la patomecànica, per tal d’oferir un tractament eficaç i adequat a cada pacient.
Font: Fisioterapia Online
També et pot interessar: Regles bàsiques per a una bona salut corporal
por sfelcomplex | Abr 16, 2018 | NOVETATS
La motivació és un d’aquells conceptes que solen utilitzar-se de manera molt freqüent en l’àmbit de l’esport per a descriure o valorar el comportament d’un esportista o equip. Moltes són les persones que sense saber exactament el que és la motivació, solen fer ús d’aquesta paraula per significar el rendiment o el resultat obtingut. Frases com «els jugadors no estaven prou motivats», «que em xiulin em motiva», «li falta motivació» o «en aquest tipus de partits no cal motivar l’equip» entre moltes altres, solen, habitualment, aparèixer a la premsa esportiva. Però, sabem exactament de què estem parlant quan parlem de motivació?
LA MOTIVACIÓ: DIFERENTS TEORIES
Epistemològicament, la paraula motivació prové del verb llatí «movere» que significa moure. La motivació és el motor que proporciona l’energia que ens mou cap a la realització d’una activitat o objectiu fent que la iniciem i ens mantinguem en ella tot i les dificultats. D’altra banda, la manca d’aquesta energia ens porta a abandonar i a rendir-nos en la consecució de l’objectiu cap al qual ens dirigíem. La motivació porta a l’esportista o l’equip a comprometre i a persistir enfront de les dificultats que van apareixent al llarg de la competició o de la seva carrera esportiva.
Hi ha diferents teories que intenten donar explicació a com funciona la motivació en l’esportista. Fem un breu repàs d’algunes d’elles:
Teoria de la motivació d’èxit (Weinberg i Gould, 1996):
Explica la motivació a partir de dos tipus de factors, els personals i els situacionals. Per a aquests autors la motivació de l’esportista dependrà de si aquest, orienta la seva energia a aconseguir l’èxit o a evitar el fracàs, i serà així segons percebi la probabilitat d’èxit o de fracàs tant en entrenaments com en competició.
Teoria de la motivació intrínseca i extrínseca (Vallerand i Rosseau, 2001):
La motivació entesa com l’avaluació que realitza el mateix esportista sobre si mateix a partir de criteris d’origen intern o extern. Mentre que els primers fan referència a la mobilització produïda pel propi plaer de realitzar l’activitat en si mateixa i/o superar-se a sí mateix, els altres fan referència a totes aquelles fonts provinents de l’exterior i que li proporcionen a l’esportista una recompensa sigui de tipus material, afectiva o social. L’esportista se sentirà motivat si manté les fonts que li proporcionen sentit de competència.
La teoria de l’atribució (Mc Auley i Blissmer, 2002):
Explica la motivació a partir de com l’esportista s’explica les causes de l’èxit o del fracàs. És a dir, si sol interpretar el resultat com a conseqüència del seu propi comportament o causa de circumstàncies alienes a ell, i si hi ha aspectes sobre els quals ell pot intervenir, és a dir, controlables, que li permetin tractar d’obtenir en un futur pròxim un millor resultat, o per contra són aspectes sobre els quals ell no té cap tipus de control sabent que per molt que faci no pot fer res per canviar la situació. Des d’aquesta perspectiva, podem entendre que l’esportista que tindrà una motivació més resistent serà aquell que s’explica l’èxit o el fracàs basant-se en aquells aspectes que depenen d’ell, i sobre els quals té cert control, un exemple seria el d’explicar un bon rendiment per haver realitzat moviments de desmarcatge que han facilitat que li passessin la pilota i així tingués més ocasions de gol, i no el nombre de gols que realitza que és una cosa sobre el que no té tot el control, ni depèn en exclusiva d’ell .
La teoria de l’autoeficàcia (Bandura, 1986):
Fa referència a la percepció que té l’esportista sobre les seves competències i la probabilitat percebuda que un determinat comportament produirà un determinat resultat. Els esportistes amb major autoeficàcia percebuda resisteixen més al fracàs i s’esforcen més en la consecució dels objectius, és a dir, controlen millor la seva motivació, mentre que els que no es perceben com a competents acaben per sentir el fracàs en major grau i com a conseqüència d’això, tendeixen a rendir-se abans.
Font: Instituto de Estudios Deportivos
Aquest article disposa d’una segona part: La importància de la motivació (II)
por sfelcomplex | Abr 13, 2018 | SALUT
El diagnòstic de la síndrome de les cames neguitoses o inquietes és clínic i es basa en la presència de quatre criteris diagnòstics essencials:
- La necessitat irresistible de moure les cames, normalment acompanyada d’una sensació molesta a elles.
- Inici o empitjorament dels símptomes amb el repòs o en romandre ficat al llit o assegut.
- Millora o cessament dels símptomes després de moure les cames.
- Aparició o predomini dels símptomes durant la tarda o la nit.
La seva incidència és relativament freqüent síndrome. Es calcula que afecta aproximadament al 3-15% de la població general i és més freqüent en les dones. Pot començar a qualsevol edat i va en augment, encara que es presenta principlament a partir dels 40 i els 50 anys.
El tractament dependrà de quines són les possibles causes, per exemple, administrant ferro quan s’evidencia una disminució de les acumulacions de ferro en sang. D’altra banda, el tractament per causes idiopàtiques són els fàrmacs dopaminèrgics (ropirinol, rotigotina, pramipexole o levodopa)
Les alternatives són determinats fàrmacs antiepilèptics com la gabapentina, pregabalina, topiramat o la carbamazepina. En tercera línia s’aconsellen fàrmacs opicacis com l’oxicodona.
Font: Clínica Universidad de Navarra
Aquest artícle segueix a: La Síndrome de cames inquietes (causes i símptomes)
por sfelcomplex | Abr 11, 2018 | SALUT
Ve de l’article: La síndrome de les cames inquietes (informació general i tractament)
La síndrome de les cames neguitoses o inquietes és un trastorn neurològic caracteritzat per l’aparició d’una sensació molesta, no dolorosa, a les cames que obliga a la mobilització d’aquestes. Essencialment, consisteix en una sensació desagradable a les cames, difícil de descriure, que apareix en anar a dormir o amb el repòs, i que millora transitòriament en moure-les.
Fins a un 80% dels pacients associen, a més, moviments de les cames durant el son i, un percentatge més petit, refereixen aquest tipus de moviments també durant la vigília, mentre es troben assegudes o estirades. En ocórrer fonamentalment a la nit, en estar al llit, interfereixen en l’adequat descans.
En alguns casos, la síndrome és degut a l’efecte secundari d’una lesió dels nervis perifèrics a la disminució de les acumulacions de ferro o per l’augment de l’àcid úric en sang.
(más…)
